Toni Nadal escriu una carta plena d’agraïments a Rafel Nadal

Toni Nadal va voler despedir-se com a entrenador de Rafel Nadal, flamant campió del USA Open 2017, a través d’una columna en el diari El País poques hores abans de que es disputés la gran final davant Kevin Anderson mitjançant un article titulat ‘Rafel m’ha fet bon entrenador’.

“Escric aquestes línies poques hores abans que el meu nebot disputi la final del present Open USA 2017 des del vestuari de l’Arthur Ashe i em proposen des de la redacció d’El País una descripció dels meus sentiments amb motiu del meu últim Gran Slam com a entrenador del meu nebot. No vaig ser capaç.

En primer lloc ara mateix estic més preocupat vivint el moment present en el qual se’ns solapen la il·lusió per aconseguir el tercer trofeu a Nova York i el temor de no aconseguir-ho. No pens en mi mateix ara. I, en segon, i més important, perquè no procedeix.

Jo no crec que la meva última presència en un torneig com a entrenador d’en Rafel tingui la suficient rellevància perquè els emprenyi a vostès amb unes línies sobre aquest tema. He procurat ser sempre prou objectiu amb mi mateix per saber perfectament quin és la meva importància en el món, i en el del tenis. I ha estat, precisament, aquesta mateixa objectivitat juntament amb el sentit comú —el meu, per descomptat— els que m’han conduït a ser un entrenador amb fama de molt exigent i molt poc condescendent amb el meu deixeble.

“He tingut la sort de comptar amb un jugador que ha fet de mi un bon entrenador i un pupil que ha estat infinitament millor que el mestre”

Jo em consider més formador que entrenador, per descomptat, i som més amant de l’exigència que de l’esforç. L’esforç té poc recorregut si no va acompanyat de la idea permanent que cal millorar i evolucionar. Aquesta ha estat la meva obsessió des del dia que vaig començar a treballar amb el meu nebot amb vista a aconseguir grans objectius i el que m’ha duit a ser un personatge amb gairebé nul·la tendència a l’elogi gratuït i disposat sempre a comentar el que és menys agradable d’escoltar.

Per a mi hauria estat més fàcil actuar de forma més amable. Segurament Rafel estaria més agraït. Però no és la meva forma d’entendre la vida. Els meus principis m’han duit a ser així amb la persona en la qual he dipositat la confiança més gran. Del que sí som capaç, com a bon nostàlgic que som, és de fer un exercici de memòria i recuperar tantes sensacions viscudes.

Puc rememorar haver viscut la primera aparició d’en Rafel a Wimbledon, el primer Gran Slam en el qual va participar, i recordar perfectament que tot ens resultava molt nou per nosaltres; puc reviure, com si fos avui gairebé, grans moments i grans decepcions pròpies de l’esport; tantes preocupacions, angoixes, incerteses i pors; com també tantes recompenses, mostres d’afecte i oportunitats de viure coses excepcionals. El seu primer Roland Garros als seus escassos 19 anys, el seu primer Wimbledon contra Federer en el partit considerat per alguns com el millor partit de tenis de la història, el seu primer torneig a Montecarlo, Austràlia o Nova York. Poder viure des de dins aquest món que tantes vegades havia admirat des del sofà de la meva casa, des que amb 14 anys vaig descobrir un món que em fascinava i que es va convertir en la meva obsessió.

I, sobretot, som capaç d’expressar obertament l’agraïment a la vida que sent avui i que no he deixat de sentir en tots aquests anys, a totes les persones que han ajudat al fet que el meu nebot sigui el tenista que és actualment, des dels seus més llunyans inicis fins al dia d’avui. La majoria d’ells són anònims però, no per això, menys importants per a nosaltres.

“La vida m’ha tractat molt millor del que mai vaig pensar i, per descomptat, molt millor del que em meresc”

La darrera frase de la seva carta confirma que 2017 és un punt i a part. Toni Nadal dóna per finalitzada una etapa que defineix com increïblement feliç, agraint al seu nebot que li hagi permès millorar en moltes de coses i a tots els que han donat el seu suport a n’en Rafel al llarg d’aquest camí, augurant-li molts més èxits que ell viurà des de Manacor.

“He viscut una cosa inimaginable quan vaig començar a entrenar a Manacor. La vida m’ha tractat molt millor del que mai vaig pensar i, per descomptat, molt millor del que em meresc. He tingut la sort de comptar amb un jugador que ha fet de mi un bon entrenador i un pupil que ha estat infinitament millor que el mestre. El dia que sigui ell qui es retiri, llavors sí que podrà fer una valoració pública. Però fins que aquest dia arribi, li vaticín encara grans èxits. Jo els celebraré des de Manacor, vinculat sempre al tenis i treballant colze a colze amb els companys més o menys anònims amb els quals seguesc compartint el mateix amor per aquest esport”.