El pacte IM-POSSIBLE de Manacor

Flux d’especulacions al voltant dels contactes en clau municipal que haurien mantingut PP i PSIB-PSOE per avaluar un inesperat pacte de govern per als pròxims quatre anys

Fa un temps vaig llegir una cosa que em va cridar l’atenció per la seva nova i actualitzada definició, i deia que en política no hi ha sorpreses ni coincidències, únicament ciutadans sorpresos. Els resultats electorals de diumenge passat a Manacor, en un primer moment semblava deixar més o menys clara quina seria la futura composició del Consistori pel que fa al futur mandat. Pocs canvis respecte a la legislatura 2019-2023. La reelecció de Miquel Oliver com a batle, em va semblar després del recompte, i em continua semblant ara mateix, el més probable. Però, enmig de tota aquesta suposada probabilitat, la rumorologia i determinats moviments inesperats han anat prenent força en aquestes últimes hores, enmig de la sorpresa, els dubtes i l’escepticisme.

M’estic referint a uns suposats contactes i converses entre el PP i el PSIB-PSOE de Manacor, per tal de valorar (i fins i tot negociar, segons confirmen algunes fonts consultades) la possibilitat de tancar un pacte de govern municipal per als pròxims quatre anys, amb la participació necessària d’AIPC.

Aquest surrealista escenari polític, que ja ha transcendit a escala social, podria desembocar en un pacte inèdit per tal de desallotjar el candidat de MÉS Esquerra, Miquel Oliver, de la batlia de l’Ajuntament de Manacor, tot i haver estat, novament, la llista més votada el passat 28-M.

Tot aquest flux d’especulacions al voltant dels contactes que haurien mantingut conservadors i socialistes, i que em genera estupefacció, també crec que no fan altra cosa que afegir confusió als mateixos electors d’un bàndol i l’altre. Lògic. Tampoc no contribueixen a la necessitat urgent de que els ciutadans/es tornin a confiar amb la classe política en general i alhora també suposen una font inesgotable de vots per a la ultradreta. N’estic convençut.

Les telefonades que ens hem creuat, entre ahir i avui, no m’han permès encara tractar aquesta qüestió amb la cap de files socialista, Núria Hinojosa. Si ho he pogut fer amb Maria Antònia Sansó, del Partit Popular, qui fa només unes hores m’ha negat per telèfon l’existència de contactes amb el grup municipal socialista en aquest sentit. Alhora, m’ha reconegut que han estat molts els veïns que li han transmès la necessitat de provocar un canvi polític a l’Ajuntament, segons m’ha explicat ella mateixa . M’ha recordat que en política no es pot descartar res, posant èmfasi en el fet que quatre anys a l’oposició, sense prendre decisions, són molt feixucs i llargs. Té raó, la veritat, però, en la meva modesta opinió, això tampoc justifica necessàriament haver d’acabar tirant-se per un precipici.

Un hipotètic pacte polític entre PP i PSOE a Manacor es pot considerar respectar i tenir en compte les voluntats ideològiques dels seus respectius votants?

Enmig de tot aquest embolic, que no ens esperàvem, jo em deman: A quins interessos obeeix intentar semblant experiment? Un suposat pacte polític entre PP i PSOE a Manacor es pot considerar respectar i tenir en compte les voluntats ideològiques dels seus respectius votants? Té sentit que els uns i els altres estiguin tractant d’arribar a un acord de govern il·lògic i mal de justificar públicament a escassament unes setmanes d’unes eleccions generals?

Crec, sincerament, que ni els populars, en clau territorial, tenen ara mateix la necessitat de sotmetre’s a aliances del tot incomprensibles, ni els socialistes a fer determinats moviments estratègics que no farien més que afegir al banyat.

Siguem seriosos i honestos, senyores/rs. M’agrada la política, però detesto el politiqueig que pretén alterar l’ordre natural de les coses i que es desentén per conveniència d’allò que han decidit democràticament els ciutadans.

Com es pot justificar un govern d’enemics íntims on les discrepàncies entre PP I PSOE han estat una constant aquests últims quatre anys?. Ja ho han oblidat?. És im-possible.

Pep J. Bauçà