Connect with us

Societat

Rafel Perelló: “Si no posam peu fiter i començam a tallar caps, Mallorca està condemnada al naufragi”

Rafel Perelló: "Si no posam peu fiter i començam a tallar caps, Mallorca està condemnada al naufragi"

Conversa amb el reconegut investigador manacorí de la cultura tradicional, sobre curiositats, costums, festes populars i altres qüestions en general

Rafel Perelló Bosch (Manacor, 1963) recorre des de fa anys diversos pobles de l’interior de Mallorca a la recerca d’anècdotes i curiositat que ens defineixen i ens diferencien com a poble. S’ha convertit en un investigador de primera línia de la cultura tradicional de l’illa, i amb milers de seguidors a les xarxes socials, aprofita els avanços tecnològics per difondre i evitar que moltes d’aquestes costums i tradicions, de temps enrere, acabin perdent-se definitivament en l’oblit. Després d’haver compartit una conversa amb Rafel Perelló, parlant de tradicions, cultura i altres herbes en general, arribes a la trista conclusió que Mallorca és la gran desconeguda per part de molts de mallorquins.

Pep Bauçà.- Una imatge que fa només unes hores va pujar en el seu perfil de Twitter (@rperellob) que correspon a l’any 1972, on pot veure’s a un grup de persones celebrant unes matances en la cèntrica plaça de Sa Bassa de Manacor, dies abans de Sant Antoni, em serveix d’inspiració per a iniciar la conversa amb Rafel Perelló i demanar-li si els canvis que hem experimentat com a societat, i que també han afectat de ple a moltes costums d’anys enrere, han estat per a bé o no. Com ens ha afectat, Rafel?

Rafel Perelló.- En algunes coses hem millorat i en unes altres no tant. Els avanços en la medicina, de la qual moltes vegades no es parla, crec que ha estat crucial. Fa uns anys molta gent moria de malalties que avui en dia poden ser fàcilment tractades i curades.

Quins són els aspectes que consider més negatius?. Anys enrere es vivia amb més tranquil·litat que ara. Qualsevol persona major ens pot comptar com sortien de ca seva deixant empès. Un fet que ara com ara és absolutament impensable i surrealista. La pràctica totalitat de veïns que convivien en un mateix nucli urbà es coneixien entre ells, etc. També hem retrocedit respecte a la protecció del territori. Tornant als aspectes positius, crec que també hem millorat molt en matèria tecnològica, però ara mateix ja estem immersos de ple en el parany de la globalització. Per cert crec que també hem reculat moltíssim en tot allò relacionat amb la llengua. És una evidència indiscutible. Expressions habituals anys enrere ara mateix són del tot desconegudes per un grup important de la societat, principalment entre els més joves.

“Hem reculat moltíssim en tot allò relacionat amb la llengua. És una evidència indiscutible”

P.B.- A què es deu el fet que moltes expressions mallorquines que ens identificaven com a societat, amb el pas dels anys hagin acabat pràcticament per desaparèixer?. Per cert, un fet que tu mateix t’encarregues de difondre i recuperar mitjançant les teves publicacions en les xarxes socials, amb un alt grau d’acceptació entre els usuaris…

R.P.- Jo crec que la causa es deu a molts factors. No obstant això, anys enrere moltes d’aquestes expressions, avui en desús, formaven part del dia a dia amb normalitat i no existia tanta contaminació lingüística. No podem oblidar que ja existien expressions castellanitzades molt antigues, i que la irrupció del turisme a Mallorca va acabar sent un factor determinant. Existeixen també altres factors que han influït negativament en aquest sentit, com els atacs des de l’Estat central que ha sofert la llengua catalana o el català de Mallorca… És a dir, estem parlant d’un grup de factors que tots ells han contribuït de forma molt negativa.

“Actualment, les diferències entre el llenguatge que fan servir els joves i les persones majors són abismals”

Mallorca, temps enrere, era una societat on la influència exterior existia, però de manera molt minsa. En la pagesia es conservava més l’idioma propi de la terra. La desaparició d’unes certes activitats professionals també han contribuït al fet que hagin deixat d’utilitzar-se determinades paraules o expressions. Actualment, les diferències entre el llenguatge que fan servir els joves i les persones majors són abismals. Les persones més edat fan ús d’unes paraules molt concretes a l’hora de referir-se a una qüestió de manera exacta. En canvi, a l’altre costat ens trobam que fan servir expressions ridícules, com a guai o súper, que conjuntament amb una sèrie d’anglicismes innecessaris han provocat una bretxa lingüística important. No oblidem que a Mallorca comptam amb una riquesa de paraules pròpies i genuïnes que per desgràcia no es fan servir.

P.B.-L’alt grau de dependència exterior de Mallorca, pel fet de la insularitat, conjuntament amb l’arribada d’un nombre considerable d’immigrants en aquests últims anys, que alguns casos també han demostrat una nul·la capacitat d’integració, poden haver influït a l’hora d’agreujar més la situació?

R.P..- Totalment. Però no hi ha necessitat de referir-se expressament al factor de la massiva arribada d’immigrants. Només cal referir-nos a persones, procedents de la Península, que es van establir a Mallorca fa dècades per a dedicar-se al turisme i quaranta anys després no parlen ni una sola parauleta amb el nostre idioma i, en canvi, ho entenen perfectament. Això és un petit detall que demostra una nul·la capacitat d’integració.

D’altra banda, jo pens que la situació en el seu conjunt reclama una política Lingüística potentíssima en tots els aspectes. Començant per l’ens públic de Ràdio i Televisió i especialment assessorant molts professionals de la comunicació. La repercussió i influència dels mitjans de comunicació és indiscutible i que les expressions es pronunciïn de manera adequada ha de ser una exigència. No és possible que es puguin donar situacions com la que vaig tenir oportunitat d’escoltar fa uns dies a IB3 Ràdio, on es va dir ‘la bugada del volcà’ en referència als fets ocorreguts a La Palma. Això és una aberració!. Aquestes situacions han d’evitar-se i no poden donar-se, per allò que dèiem sobre la influència dels mitjans en la societat. No poden divulgar-se expressions errònies de l’idioma.

“Un element molt curiós, que a mi particularment em va sorprendre molt i que vaig poder recollir de diferents testimoniatges orals, era que a Manacor no se celebraven foguerons fins a molt avançat el segle XX. Aquesta tradició no es va consolidar fins a la dècada dels anys 60″

P.B.-L’actual situació sanitària fa impossible, per segon any consecutiu, que poguem celebrar les festes de Sant Antoni com és costum i ens agradaria. Conta’ns Rafel de com se celebrava la festa temps enrere, de com ha evolucionat i quines costums relacionades amb aquesta celebració també han anat desapareixent amb el pas dels anys.

R.P.-Hi ha aspectes relacionats amb Sant Antoni que han anat apareixent i desapareixent. Respecte a costums que no s’han anat mantenint amb el pas del temps podríem referir-nos als acaptes, sempre referint-nos a la festa que se celebra a Manacor. Consistia en que els sonadors, el baciner, els membres de s’Obreria recorrien a peu determinades cases del municipi per demanar doblers. Aquest costum es feia des del dissabte de Sant Antoni i fins al dia 20, festivitat de Sant Sebastià. Durava quatre dies. Una pràctica que s’ha esvaït, igual que la Colcada. Consistia en un carruatge enramellat, on viatjaven els membres de s’Obreria, amb un Sant Antoni, acompanyat de dos nins vestits d’ermitans i visitaven els bars i cafès del poble.

I un element molt curiós, que a mi particularment em va sorprendre molt i que vaig poder recollir de diferents testimoniatges orals, era que a Manacor no se celebraven foguerons fins a molt avançat el segle XX. Aquesta tradició no es va consolidar fins a la dècada dels anys 60. Foguerons es feien a Manacor en segle XIX, poc després aquesta tradició va deixar d’existir.

“Existeixen articles d’aquella època que fan esment a la futura desaparició de la festa de Sant Antoni. Hi ha texts d’aquella època, l’autor dels quals va ser el Pare Rafel Ginard si no record malament, feien referència a aquesta possibilitat com un veritable desastre. A Manacor, la festa també va estar molt a prop de desaparèixer”

El motiu va poder deure’s a una ordenança municipal aprovada en el seu moment per l’Ajuntament que obligava els particulars a disposar d’una autorització municipal per a poder encendre un fogueró la nit de Sant Antoni. Aquesta podria ser la causa per la qual durant molts anys no se celebraren foguerons a Manacor. A partir de la dècada dels 50 o 60 es va recuperar la tradició que coneixem fins al dia d’avui. La festa en si amb el pas dels anys ha incorporat celebracions que no se celebraven temps enrere. Aquest és el cas dels assajos, la convocatòria de la Concòrdia, col·locar ninots sobre els foguerons, etc…

P.B.-La festa de Sant Antoni a Manacor va estar a la baixa durant molts anys. Va ser en la dècada dels anys 80 quan don Mateu Galmés i un grup més de persones va decidir donar-li un nou impuls a la celebració, amb la creació del Patronat de Sant Antoni. Com pot explicar-se que, malgrat aquests vaivens, la festa ara mateix estigui tan arrelada en el municipi?

Si, efectivament. La festa va estar molt decaiguda durant un temps. Però aquest fet va passar a Manacor, però també a altres bandes, com és el cas d’Artà. Un home artanenc, que era músic, em va contar que a l’acte de Completes, avui multitudinàries, només assistien set o vuit persones, a més dels membres de la Banda de Música. Això comptat avui sona gairebé a ciència-ficció i costa fins i tot creure-ho, però testimoniatges orals així ho conten.

“Un home artanenc, que era músic, em va contar que a l’acte de Completes, avui multitudinàries, només assistien set o vuit persones, a més dels membres de la Banda de Música. Això comptat avui sona gairebé a ciència-ficció i costa fins i tot creure-ho”

Existeixen articles d’aquella època que fan esment a la futura desaparició de la festa de Sant Antoni. Hi ha texts d’aquella època, l’autor dels quals va ser el Pare Rafel Ginard si no record malament, feien referència a aquesta possibilitat com un veritable desastre. A Manacor, la festa també va estar molt a prop de desaparèixer. La implicació d’un grup de persones, amb don Mateu Galmés al capdavant, van aconseguir evitar-ho.

Jo crec que les festes tradicionals tenen més força que mai perquè en el fons són com una espècie de sentiment de pertinença a una comunitat. Una qüestió gairebé tribal si aprofundim en la qüestió. Representen una celebració identitària que t’allunya de la globalització. Crec que bona part del seu èxit social cal atribuir-ho en aquest fet.

P.B.-Malgrat que la celebració s’ha vist reforçada en aquests últims anys, la mobilització social que provoquen les festes de Sant Antoni no es produeix amb les de Sant Jaume, amb l’afegit que és el patró de Manacor. A què creus que es deu aquest fet tan diferencial entre una festa i l’altra?

Crec que els mateixos elements que emboliquen la festa de Sant Antoni són molt més atractius: el foc, les torrades, ses glosses, el dimoni (que és el gran protagonista), etc…Tots aquests són elements estètics molt atraients i atractius. Tot l’exposat formen un menat molt interessant per a una festa tradicional que ha acabat per consolidar-se d’una forma definitiva.

“Jo crec que les festes tradicionals tenen més força que mai perquè en el fons són com una espècie de sentiment de pertinença a una comunitat. Una qüestió gairebé tribal si aprofundim en la qüestió. Representen una celebració identitària que t’allunya de la globalització”

P.B.-Volia demanar-me precisament qui creus que és el veritable protagonista de les Festes de Sant Antoni. El sant o més aviat el dimoni?

El veritable protagonista de la festa, indiscutiblement, és el dimoni. La festa té el seu arrelament en el món de la pagesia. Sant Antoni és el protector dels animals. De fet, un costum que crec que ja no es manté és que els pagesos col·locaven en els recers dels animals, com és el cas de les solls dels porcs, una estampeta de Sant Antoni.

“Respecte a la figura dels dimonis d’abans, segons m’han comptat en molts pobles, eren terribles. Pegaven a tot el que es movia. Entraven a les cases, en el rebost, era un element de festa que feia por de veritat”

Respecte a la figura dels dimonis d’abans, segons m’han comptat en molts pobles, eren terribles. Pegaven a tot el que es movia. Entraven a les cases, en el rebost, era un element de festa que feia por de veritat.

P.B.-Rafel, fa poc en les xarxes definies Manacor com un municipi de genis… deies que és on hi ha més genis per metre quadrat de la galàxia. Pots argumentar aquest comentari?

És una realitat indiscutible i no perquè ho digui jo. Si elaboram un llistat de les personalitats intel·lectuals, escriptors, actors de teatre, poetes, músics, etc. el resultat és exagerat.

P.B.-Un fenomen que no es dóna en cap altre municipi, veritat?

Si fem memòria és el punt on es concentren més genis per metre quadrat. Començant per Mossèn Alcover, Guillem d’Efak, Maria Antònia Oliver, Miquel Àngel Riera, Joan Bibiloni, Toni Gomila, etc…Si ens aturam a pensar-ho, el llistat és impressionant.

“Si fem memòria, Manacor és el punt on es concentren més genis per metre quadrat. Començant per Mossèn Alcover, Guillem d’Efak, Maria Antònia Oliver, Miquel Àngel Riera, Joan Bibiloni, Toni Gomila, etc. El llistat és impressionant”

P.B.-A què es deu aquesta circumstància, Rafel?

La teoria més graciosa era la d’en Guillem D’Efak, qui deia que hi havia uns raigs que sortien de la Roca del Castellet i facilitaven que les persones es convertissin en veritables genis… Hi ha altres teories que defensen que Manacor és una ciutat lletja i per aquesta raó la gent roman reclosa a ca seva creant.

Jo tenc intenció d’elaborar un llistat en aquest sentit i veurem que el resultat és increïble. Crec que la relació podria superar els 200 personatges que han destacat en diferents facetes culturals i artístiques. De la generació de l’escriptor Biel Galmés, al cel sia, ja existia un grup de persones que destacaven en diferents camps, sense oblidar el ‘Grup Dimecres‘ del qual formaven part dos pintors manacorins, Rafel Amengual i Miquel Brunet, al qual jo admirava moltíssim. Si ens remuntam anys enrere ja existien a Manacor grups de persones intel·lectuals o relacionades amb l’àmbit cultural.

P.B.-No podem atribuir molt de mèrit d’aquest fet a la política cultural que s’ha dut a terme des de l’Ajuntament en aquest sentit, malgrat que ha experimentat una major implicació en aquests últims anys, la cultura no va ser durant moltes dècades precisament una de les prioritats dels governants. Més aviat tot al contrari.

R.P.-La política cultural hauria de potenciar-se molt més. No vull restar mèrits al fet que no s’hagin fet coses favorables, però crec que d’aquest floret de grans creadors culturals, Manacor n’hauria de treure major profit.

P.B.-Parlant d’aspectes més socials i globals, com veus el futur, Rafel. Podem ser optimistes o creus que hem de preparar-nos per a un futur més aviat incert i fosc? Principalment, una vegada hàgim aconseguit superar la maleïda pandèmia.

El futur particularment no el veig bé. Pinta malament perquè les diferències socials cada vegada són majors. Si repassam les notícies que difonen els mitjans de comunicació en general, podem veure que els problemes s’agreugen cada vegada més, el preu de la llum, l’accés a l’habitatge és gairebé impossible amb uns preus elevadíssims,… Detect moltes dificultats perquè la majoria de les persones puguin tenir una vida digna des d’un punt de vista econòmic. Crec que estem abocats a una societat dividida entre rics i pobres i on les desigualtats cada vegada seran majors.

“El futur particularment no el veig bé. Pinta malament perquè les diferències socials cada vegada són majors”

En l’àmbit estrictament cultural, crec que la multiculturització pot acabar fent molt mal a la cultura essencial de Mallorca

P.B.- Aquest dissabte va tenir lloc la tradicional encesa de torres i talaies en diferents punts de Mallorca, en favor dels drets humans. Històricament, quin paper han exercit aquestes edificacions i el públic majorment desconeix?.

Ses Talaies quan es produïen incursions pirates o turques s’avisava a la població d’un possible atac mitjançant senyals de llum i des d’una talaia sempre es visualitzen dues. Aquesta circumstància permetia que en un breu espai de temps s’aconseguia envoltar la pràctica totalitat del territori. Ara s’aprofita aquest element, de forma molt encertada, per a donar suport a aquesta manifestació en favor dels drets humans. És una decisió molt encertada per part de qui va cavil·lar aquesta idea.

P.B.-Et defineixes com a guia preturístic en les xarxes…

Bé, si em definesc com a tal perquè des de sempre m’ha interessat la Mallorca preturística en tots els seus aspectes lingüístics, culturals, tradicionals, etnològics, antropològics, simbòlics, etc. És una definició de collonada. Existeixen tants guies turístics que vaig decidir definir-me com a preturístic.

P.B.-Tenia futur Mallorca, cinquanta anys enrere, al marge del turisme?

És difícil contestar. La veritat és que Mallorca era en un 90 o 95% un territori eminentment pagès. Les possessions funcionaven com a elements autosuficients, on la jerarquia d’aquests llocs era molt forta. Amb unes diferències socials molt accentuades, entre el senyor de la possessió, que en moltes ocasions vivia a Palma i la resta de mortals. El masclisme estava a l’ordre del dia.

Com a exemple puc dir-te que fins a la dècada dels anys setanta la dona estava totalment relegada a un segon o tercer pla, fins al punt que si pretenia obrir un compte bancari havia de disposar necessàriament de l’autorització del seu home. Record que l’amo en Pep que cas Xorret, que va morir als 107 anys, em va contar que a l’església d’Alaró les dones s’asseien en els bancs de darrere i els homes en els de davant. És a dir, el masclisme, i fins i tot el racisme, estava clarament normalitzat en aquella època.

“La dècada dels anys setanta la dona estava totalment relegada a un segon o tercer pla, fins al punt que si pretenia obrir un compte bancari havia de disposar necessàriament de l’autorització del seu home”

Jo desconec quin hauria estat el futur de Mallorca sense l’arribada del turisme, però crec que l’arribada massiva de visitants ho va capgirar tot. Possiblement, si hagués tingut recorregut social i econòmic l’illa sense el turisme, si s’hagués sabut aprofitar els recursos naturals del territori sense excessos com succeeix ara, però amb una pobresa com havia existit sempre i en determinades capes socials la situació hagués continuat sent la mateixa, supòs.

P.B.-Rafel, existeix la possibilitat que es faci realitat la dita que diu “No hi temps que no torni”. Com ho veus?

Sense pretendre ser negatiu, només crec que amb el pas del temps és possible que recuperem determinats aspectes de la festa. Ara diem coses que poden sonar a ciència-ficció, així i tot, ses glosses, que ara mateix travessen un moment magnífic, van estar a punt de desaparèixer. En una entrevista al famós Calafat, glosador de Valldemossa que vivia a Son Servera, reconeixia que només eren dos o tres les persones que sortien a cantar gloses pels carrers. Gràcies al treball de molta gent amb el pas del temps aquesta situació ha aconseguit revertir-se, però respecte a la possibilitat que puguin recuperar-se aspectes relacionats amb la festa tradicional li veig una mala ferida.

P.B.-Com t’imagines Mallorca d’aquí trenta anys, Rafel?

R.P.-Si no posam peu fiter i començam a tallar caps, Mallorca està condemnada al naufragi. Cal posar fre a la construcció absolutament desbordada i retallar la permissivitat en molts aspectes, en cas contrari el futur ho veig …no sé com dir-te com ho veig, preferesc no pensar-hi. Tanmateix, és una qüestió de voluntat política. Crec que és necessari que s’aprovin unes lleis fortes que defensin el territori, que defensin la llengua, etc. Insistesc crec que ha arribat l’hora de tallar caps de veritat, en molts d’aspectes.

“Crec que és necessari que s’aprovin unes lleis fortes que defensin el territori, que defensin la llengua, etc. Insistesc crec que ha arribat l’hora de tallar caps de veritat, en molts d’aspectes”

Els atacs a la llengua pròpia de la terra per part d’un sector de la població sembla que van perillosament en augment i amb una determinada normalitat que costa entendre. Com creus que es pot combatre aquesta xacra, Rafel?

Necessàriament, això obliga a un canvi radical de les lleis. I no vull semblar un dictador, però crec sincerament que si no canviam les lleis, estem condemnats a la deriva. Mira, en el cas concret de Manacor, et diré que en l’àmbit local és necessari que s’aprovi una normativa que posi fre d’una vegada per sempre contra els renous i que permeti que la Policia Local pugui actuar de manera eficient. A Llucmajor es va aprovar una llei en aquest sentit, molt severa, que va aconseguir acabar amb aquesta problemàtica.

“Si no canviam les lleis, estem condemnats a la deriva”

La Llei autonòmica fa riure. Es tracta d’aprovar una normativa d’àmbit estrictament municipal que la Policia pugui aplicar. Lamentablement, la gent davant l’única cosa que reacciona és davant els doblers. Crec que la situació s’ha extralimitat en excés i cal posar fre de manera definitiva.

L’entrevista amb Rafel Perelló la vam mantenir en el centre neuràlgic de Manacor, en plena plaça de Sa Bassa. Parlant de renou, les agradables tonades cantades de Sant Antoni que protagonitzen de manera espontània un grup de joves, ens serveixen casualment per a acomiadar la nostra conversa. Gràcies, Rafel i molts d’anys !.

Pep Bauçà

Són tendència

© 2022 defrancdigital.com