El Patrimoni no és política, és la nostra història
Connect with us

Opinió

El Patrimoni no és política, és la nostra història

El Patrimoni no és política, és la nostra història

La Historia nos enseña dos cosas: que jamás los poderosos coincidieron con los mejores, y que jamás la política fue tejida por los políticos. (Camilo José Cela)

La carta que ha enviat Pere Ollers, President d’ARCA a la batlessa de Son Servera, Natalia Troya, m’ha fet pensar i molt en coses que duia dins però no expressava. Fa temps vaig crear el ‘Tot és vell i mal de coure’ (una secció d’opinió que publicava al diari de franc i al Cala Millor 7) i per molt de motius i cap en concret, vaig deixar d’escriure-la i publicar-la. Però com he dit abans la carta d’ARCA m’ha omplit d’emocions que voldria deixar escrites a aquesta nova edició del Toy és vel..

La primera reflexió que faig és ben senzilla: El patrimoni mai fou una fórmula de promoció política sinó la riquesa de tots, de la nostra cultura, la nostra història i la petjada dels avantpassats. El Patrimoni no és política, és la nostra història. Ho dic perquè una cosa és «publicitat-política» amb actuacions en certs aspectes del patrimoni i una cosa molt diferent és que ARCA, entitat que vetlla pel Patrimoni de Mallorca i l’Associació d’Amics dels Molins recordin l’administració municipal (en aquest cas Son Servera) que la protecció del patrimoni és una feina de tots, una responsabilitat moral de la nostra societat i una inquietud política-cultural-social més del poble.

Vivim a un temps que les inquietuds polítiques han desaparegut. Desgraciadament és així. Hi ha taques d’oli que bé ho demostren, com ara veure com hi ha joves o no tan joves, que quan arriben les eleccions municipals (per posar un exemple proper) es fan veure al costat de segons quines llistes polítiques, es muden i van a fer voltes pel poble a fer cas, van als mítings amb un somriure entrenat d’entusiasme i bravegen de ser gent del poble amb ganes de fer coses per es poble però cap i a la fi tot és una gran mentida. O almanco això pareix, ja que se suposa que aquests «pretendents a polítics» tenen les seves pròpies inquietuds (socials, culturals, econòmiques, patrimonials, esportives, etc..) però si hi ha una taca que mostra la veritat de tot plegat és que després de les eleccions, aquests éssers que pareixien tan implicats desapareixen com per art de màgia i no fan res que tingui a veure amb la seva voluntat de canviar les coses i de lluitar pel que consideren bo pel seu poble. Perquè allò que es lluita per uns ideals pareix haver desaparegut. Em puc arribar a imaginar que algun de tots ells, per posar un exemple, pot estar preocupat per crear una xarxa d’ajut a les persones amb més risc d’exclusió social al municipi on viu, o la seva curolla sigui lluitar per protegir el nostre patrimoni, o per crear cultura, protegir les costes i el medi ambient, netejar els punts negres del municipi, i un llarg etcètera… Però no, quan es tracta de dur terme accions pareix que l’animal polític no surt del seu amagatall. O tal vegada mai fou un animal polític sinó un pretendent a pujar a la Sala.

…fem allò que creiem que és just i necessari. Fem vida i donem força als ideals, a les causes

Quan dic de lluitar per allò que es creuen com a causes justes no xerro de «fer poble» «tardeos», uniformisme de la identitat d’un poble ni associacionisme vertical. Xerro de gent de poble i gent amb inquietuds de debò fen feina amb allò que creu. Xerro de persones que tenen inquietuds polítiques i s’organitzen perquè torni el tren o una de les dues mil causes perdudes que només amb la força de la gent es poden convertir en una realitat.

No tot ha de ser política de despatxos, actes lúdic-festius i «Moviment» cada quatre anys. No he de permetre que els nostres polítics articulin la vida i transcórrer de la nostra petita societat dels pobles. Fem alguna cosa que no hagi de veure amb els ajuntaments, ni les sigles, ni les associacions emparades per «alguns», fem allò que creiem que és just i necessari. Fem vida i donem força als ideals, a les causes. La identitat d’un poble no només és el seu ajuntament. De veres, pareix que ho hem deixat tot a perdre. Ens cal emancipar-nos i ser nosaltres mateixos. Lluitar socialment i de forma organitzada. No engreixem els partits polítics, ells mateixos ho valoraran perquè les obligarem a fer que ens escoltin, ens atenguin i nosaltres cobrarem un poder que ens beneficiaria a tots com a ciutadans i com a polítics. I socialment guanyarem tots i en certa manera destruiríem la tònica de les lluites polítiques d’ara on tot s’ha reduït a perdre o guanyar un rèdit polític, una fórmula que en recorda al pitjor que ens ha pogut passar a tots a aquest món, deixar verbalitzar la responsabilitat de tot allò que ocorre al món de les elits que tant estimen els seus interessos i tan poc l’importa allò que pugui passar mentre ells guanyen.

Manel I. Serrano Servera
Periodista – Director Cala Millor 7

Són tendència