Barques de bou, llaüts i pescadors de Porto Cristo

Ni els més vells de la zona s’enrecorden de quan es tancà la platja per contaminació microbiana

Són el passat, present i futur de l’excolònia del Carme, adormida i sense focs artificials a la vista, com a cloenda d’unes festes patronals restringides a mesures de seguretat pandèmica, tant és així, que ni els més vells pescadors s’enrecorden de quan es tancà la platja per contaminació microbiana.

– Aquests de s’Ajuntament són uns exagerats!! S‘acollonen per un no res.
– Tots sabem que quan fa un bon ruixat, les aigües es mesclen… Són dos dies de males olors. Res, ningú s’ha intoxicat .
– D’ençà que no tenim de batle des Port s’Apotecari, les coses no rutllen.
– També dóna malpensar que mai de mais calassin la bandera vermella.
– Interessos home! Això està més clar que l’aigua, la neta s’entén!

Aquesta és la conversa de dos vells pescadors de bon matí, un d’ells assegut a una cadira baixa (vegeu fotografia) de davall les porxades del Mollet, mentre recorden altres temps en què la mar donava per viure a un bon grapat de famílies marineres del Port: Els Pelats, Es Maonès, en Miquel, en Parreta, en Terrassa, en Tito… i els Bous que diàriament sortien a calar xarxes i tornaven amb els caixons de fusta plens de peixos; era una festa de colors, de sons i d’alegria per a tothom.

Rafalet, Carmencita, Guadalupe, Cala Mitjana, Virgen del Carmen, Pepita Marqués….. aquests eren els noms que les embarcacions lluïen a proa, la part davantera d’aquests vaixells dissenyada per tal de reduir la resistència del buc tallant el fluid pel qual es navega. Els Bous eren reconeguts d’una hora enfora per la cantarella del seu motor i també per l’onada de proa que produïen mentre navegaven.

Com els vells llops de mar, això també és història, aquests homes, abans pescaven amb fites, sense sonars ni cartes de navegació, ni radars ni altres aparells sofisticats connectats als satèl·lits. Ni mapes ni estudis de profunditat, ho tenien tot gravat dins el cap, transmès de generació en generació i quan arribaven al litoral se tramudaven i tornaven gairebé apologètics, una mica exagerats i defensors de la retòrica dels pescadors autèntics.

Un temps, tots els artefactes descrits anteriorment semblaven miratges. En part, era el risc a l’aventura.

Deixant les barques del Bou aparcades a la memòria mitològica de l’infantesa , continuarem la passejada pel riuet , ran ran dels llaüts, els quals amarrats i en mar baixa semblen natures mortes , tal com es pot apreciar a l’esplèndida fotografia del nostre amic i col.laborador Jaume Clapés, uns nets, altres bruts, pintats, descloscats etc… cada embarcació representa la personalitat i tarannà del seu propietari. És l’estranya identificació de l’home amb la barca i l’emoció que un pot sentir mentre navega i pesca.

Els noms dels llaüts poden estar pintats tant a proa com a popa, de proa ja n’hem parlat abans, de la popa diuen els pescadors que desprès d’una bona pescada , els darreres de l’embarcació es mouen tan alegrement que pareixen els orgullossos darreres d’una dona.

Bromes apart, relacionarem un grapat dels noms que tenen els llaüts : Es Pobil , Margot, Cuqui, Cap Salines, Inés, Isidoro, Voltor, Gigi, Patró Pelat, Salero, Mestral, Cortana, Congre, Mamón, Sta. Rosa, Sa Madona, El abuelo, Lady Laura, Vodiane, en Parreta, Calima , African Queen i Norma Jean.

Una mostra de la vertadera idiosincràsia marinera, sense possibles duplicats, noms mítics de mil aventures de la mar i també d’embarcacions que el cinema ha creat (African Queen) i d’actrius mítiques , inoblidables com Marilyn Monroe, nom artístic de Norma Jean.