Ja s’ha consumat el cop d’estat?

A Pedro Sánchez li han llegit la cartilla

És clar que es tracta d’una pregunta retòrica, per tant cadascú pot pensar el que vulgui, però, sobretot, pensau alguna cosa. Fa mesos que l’extrema dreta espanyola està demanant la dimissió del govern i la substitució per un altre més afí a les seves idees, un «quitate tu pa ponerme yo», com diuen en la llengua de l’imperi. N’hi ha que fins i tot reclamen un govern de concentració naci-onal, sense comunistes, per descomptat, i amb alguns militars. Si repassam la història recent veurem que això no és nou. La dreta espanyola té el costum de tirar pel mig quan els resultats de les eleccions no la satisfan. Basta observar els regnats dels Borbons per trobar-ne exemples a betzef. Sense anar més lluny, l’any 1923, al mig d’un ambient de tensions revolucionàries i crisi econòmica, Alfons XIII instaurà la dictadura del general Primo de Ribera. El 1936, els militars, Joan March, l’església i la dreta de tota la vida acabaren amb el règim republicà. Cada cop em sembla més clar que l’any 1981, quan Tejero assaltà el congrés dels diputats, Joan Carles de Borbó n’estava ben assabentat, i ho consentí, si aquella pallassada hagués triomfat una autoritat «militar, por supuesto» s’hauria posat al capdavant de l’estat; en cas contrari (com així fou), el rei sortia com a salvador de la democràcia i a partir d’aleshores tenia carta blanca per fer allò que li vingués de gust. I ara, 2020, què ha passat? Per a mi hi ha hagut un cop d’estat sense canvi de govern, ni més ni pus. A Pedro Sánchez li han llegit la cartilla i li han fet avinent que si no es doblega a les exigències de les dretes, de l’IBEX-35, dels compi-yoguis de la Zarzuela, de l’Opus Dei, de la Conferència Episcopal, de l’exèrcit, de jusapol, o fins i tit de Florentino Pérez, no li queda ni una tallada de cabells a la Moncloa.

El 1936, els militars, Joan March, l’església i la dreta de tota la vida acabaren amb el règim republicà. Cada cop em sembla més clar que l’any 1981, quan Tejero assaltà el congrés dels diputats, Joan Carles de Borbó n’estava ben assabentat

Només així s’explica la impunitat de les manifestacions dels Borja-Maris, la política llepa del Govern Balear cap als hotelers, el pacte PSOE-C’s, l’exili polític de Pablo Iglesias, la negativa de Sánchez a parlar amb els catalans, la centralització cada cop més evident de la política, la fatxenderia d’aquells que van embolcallats amb la bandera borbònica…

Crec que a la llista de víctimes d’aquesta pandèmia hi podem afegir la democràcia espanyola.

Biel Mestre
Escriptor