Anorèxia intel·lectual

Un fenomen que afecta de cada dia a masses més importants de la població del món occidental i cristià

Tal volta si jo fos més jove (l’edat autoritza la peresa, cantava Georges Moustakí) o cregués en les recollides de signatures, els minuts de silenci i altres manifestacions d’aquest caire, encara m’animaria a iniciar una campanya per tal que l’Organització Mundial de la Salut, o algun organisme similar, declaràs l’anorèxia intel·lectual com a una de les malalties pròpies dels temps actuals, i, per descomptat, es declaràs un «dia mundial» de la lluita contra aquest fenomen que afecta de cada dia a masses més importants de la població del món occidental i cristià.

Ja fa una bona partida d’anys que vaig utilitzar aquest terme per a referir-me a aquells alumnes que es consideraven prou instruïts, trobaven que els coneixements, com el greix en un cos, eren perjudicials, i es negaven a fer cap esforç cap a un creixement intel·lectual. Ningú no em va fer cas. Ara el mal ja s’ha estès tant i està tan encarnat en la societat que el remei em sembla molt llunyà, o gairebé inassequible. Basta mirar el que ens envolta: els programes educatius estan més adreçats a ensenyar a calcular que a pensar, hi ha instituts on s’han platejat deixar d’impartir el batxiller d’humanitats per manca d’alumnes matriculats, els joves acaben l’ensenyament obligatori amb un nivell d’anglès d’aeroport o de centre comercial, però no són capaços d’entendre un poema de Witman, ni una plana de Joyce o de Faulkner.

I l’ensenyament només és una petita roda en l’engranatge de la màquina gegantina dissenyada per aconseguir aquella màxima de la societat mercantilitzada: «consumeix, betzol!». Això ho podem veure en els referents que ofereixen els mitjans mercenaris, com ara els influencers que es vanten de no haver llegit un llibre en la vida. Tots sabem que Cristiano Ronaldo té una col·lecció de més de vint cotxes de luxe, o que el nou apartament flotant de Rafa Nadal costa una quantitat escandalosa de milions, però cap de nosaltres ha vist mai la biblioteca d’aquests personatges. Per a mi, una societat que valora més la darrera bufa de qualsevol youtuber que els pensaments d’un filòsof (crec que ja no queden filòsofs), acaba pagant-ho.

Biel Mestre
Escriptor