Connect with us

Societat

Esteve Huguet: “Avui en dia les cançons duren menys que uns xoquins d’estiu”

Jove promesa de la música manacorina: És el guitarrista dels famosos Anegats i bateria del trio Big Yuyu

Esteve Huguet, als seus trenta anys, ja pot presumir de tenir a l’esquena una llarga trajectòria, i és que la seva polivalència l’ha fet ser un reclam per a molts grups. Al baix i a la bateria Huguet ha demostrat de sobra el seu talent, i actualment, combina els seus estudis de música de jazz i moderna al Conservatori Superior de Música de Palma amb el món de la música.

N’Esteve és el guitarrista dels famosos Anegats i bateria del trio Big Yuyu, però té una trajectòria molt més llarga. I el que li queda, i és què es nota d’enfora que lo seu és vocacional. Ha estudiat a la Factoria de So, al Taller de Músics, al Liceu… Parlam amb ell per a descobrir una mica més al músic i a la persona.

Primer de tot, explica’ns els teus iniciïs. Per què i quan vas començar amb la música?

Vaig néixer dins un ambient musical, ja que el meu pare a part de ser músic treballava en una tenda d’instruments musicals. Diàriament a ca meva s’escoltava música, encara que jo no hi prestava massa atenció segurament va ser la primera formació musical que vaig rebre i no precisament la menys important.

Encara que anteriorment ja havia tingut interès per a la música, concretament la bateria, no vaig començar a tocar fins als deu anys. Durant una temporada ens ajuntàvem a casa d’un company de classe per tocar la seva bateria. Al cap de poc temps vaig demanar-ne una pel meu aniversari. A poc a poc vaig anar interessant-me d’una forma més seriosa i adonant-me que era el que m’agradava i em sentia més identificat.

Una vegada descoberta la teva passió, com van ser els teus primers passos?

Al cap de poc temps de començar a tocar la bateria, a la tenda del meu pare vaig conèixer en Roger Pistola i en Xisco Tous, dos bons músics d’aquí, amb els quals compartíem passió. Així, vàrem decidir muntar el grup eclipsi. Al cap d’un parell d’anys en Víctor Tugores entrà a la banda i formarem Kard’s Piken. Tinc molt bons records d’aquesta temporada, ja que érem molt jovenets i tot era nou per nosaltres. A poc a poc la gent es va anar interessant pel nostre grup i ens venien veure als concerts.

L’any 2004 vàrem gravar el que seria el nostre primer disc tant pel grup com per a cada un de nosaltres, pel que fou una cosa molt especial.

Durant aquesta temporada vaig començar a tocar la guitarra, però no seria fins al cap d’uns anys que no començà a tocar amb el grup Malherba.

Vares començar amb bon peu, però, la realitat és que estudiar música pareix una cosa utòpica. Sempre has tingut el suport del teu entorn?

Gràcies a haver nascut en una família la qual se sustentava a través de la música no em varen posar cap inconvenient per a la meva decisió. Realment hauria estat pitjor estudiar una cosa que no m’interessés , ja que segurament ho hauria abandonat al cap de poc.

La música és un ofici com un altre. Falta culturització d’això, és cert que ho fem amb passió, però igual que es paga per anar a fer un cafè, s’ha d’establir la idea que per la música ha de ser igual.

El ritme i ser bon músic pareix una qualitat que es té o no es té, però, és així? El músic neix o es pot fer?

Des del meu punt de vista es tracta d’un conjunt de coses que s’han d’esdevenir. La majoria de vegades les persones més talentoses són molt poc constants. Per a mi les coses més importants que s’han de tenir per a ser músic són: talent, dedicació, constància i passió per la música. Crec que un bon músic no és aquell més virtuós o més espectacular, sinó aquell que toca en funció de la música d’una forma honesta, més que tocar en mode d’exhibició. Al final es tracta de comunicació i a vegades a les persones que parlen massa aviat o massa enrevessat no se les entén.

Fa uns anys vas decidir començar la carrera de música tot i que ja havies començat a dedicar-t’ho professionalment, perquè vas prendre aquesta decisió i què t’està aportant com a professional la carrera?

La carrera m’aporta coneixements que possiblement abans no tenia; més conceptes teòrics de música clàssica, així com escoltar estils musicals que abans no hauria escoltat de la mateixa manera. La titulació dins l’àmbit dels concerts a Mallorca no té gaire rellevància… en el meu cas fou un tema més de meta personal que altra cosa. Crec que la professionalitat no s’aprèn a les escoles… s’aprèn tocant.

 En aquests moments, com veus el món de la música en general?

Crec que estam en un moment en què hi ha un accés enorme i fàcil a la música, que fa que el criteri a l’hora de triar i escoltar música sigui molt baix. No tenim la necessitat de retenir la música com als anys 60, per exemple, i això en certa mesura la perjudica. La tecnologia ens ha portat avantatges i també inconvenients.

A l’època dels nostres pares l’accés a la música era bastant limitat i clar, en el cas que no volguessis escoltar en Manolo Escobar havies de comprar segons quins discs de contraban , com per exemple feia el meu pare, que dibuixava còmics durant tot un mes per a poder comprar-se un vinil. Abans els discs els escoltaven milers de vegades i tenien més transcendència, no com avui en dia que les cançons duren menys que uns xoquins d’estiu.

Sobretot, el que veig molt deteriorat són els concerts de festes de poble, les revetlles. Anys enrere podies gaudir de concerts de grups coneguts a escala nacional, els quals feien temes propis i tenien qualitat, com per exemple M-Clan, que va tocar a Son Carrió. Avui en dia la tendència és posar tres o quatre grups més barats, els quals toquen tots les mateixes versions (tractor amarillo, la chica yeye,…) Crec que en aquest aspecte es necessita un canvi ja. A més, això porta al fet que els joves que comencin en la música pensin directament a fer versions per guanyar doblers i obliden la creativitat, la part essencial de la música.

En aquest sentit, i cercant aquest canvi, crec que hauríem de donar les gràcies a Renou Col·lectiu, ja que gràcies a la seva iniciativa podem gaudir cada any d’una sèrie de concerts molt interessants que surten d’això i ens donen l’oportunitat d’escoltar bons grups.

I a Manacor en concret, com està el tema? És un municipi amb molts de grups i músics…

A Manacor sempre hi hagut molts de músics i grups bons com per exemple el grup Roig. És curiós aquesta abundància de grups quan realment els llocs per actuar són tan limitats.

Doncs què creus que hi falta, espais?

Falta un espai on es cregui en la música i es doni una oportunitat als projectes musicals més creatius, un espai perquè grups novells facin concerts i també altres projectes artístics… Ara, a Manacor, a ca’n Lliro es té previst crear una sala amb aquest esperit. Potser una molt bona oportunitat pel municipi.

Es pot viure de la música?

A Mallorca vivim en un lloc privilegiat on viure de la música és viable, ja que durant la temporada turística hi ha molta feina. Un company meu fa anys em deia «Mallorca es una cárcel de oro» i crec que tenia molta raó. Com he dit abans, aquí es pot viure de la música però a l’hora de sortir de l’illa normalment sol ser un mal de cap.

En contraposició, aquesta manera de guanyar-se la vida està molt relacionada amb l’entreteniment més que amb la creació.

Com tots els artistes, supòs que tens referents quins són els de n’Esteve Huguet?

Dins l’àmbit musical mallorquí el meu referent és en Joan Bibiloni, crec que dins el que és la música moderna és un dels mallorquins que han aportat més. És un dels músics que tingué més coratge, ja que tenint la possibilitat de poder guanyar-se la vida bé a Mallorca, va partir fora. Una empenta que li va permetre poder tocar amb músics com Larry Coryell.

Dins el que seria l’àmbit més general un referent és en Jacob Collier. És un músic molt jove que toca una infinita quantitat d’instruments i tots d’una forma molt especial. Sense cap dubte és i serà un referent del segle XXI.

Fa més de 15 anys que estàs en el món de la música, pots triar un millor i un pitjor moment?

De moment és molt prest per xerrar de millors i pitjors moments de la meva carrera, però puc dir els moments que record amb més estima. Segurament foren els viatges que férem amb Kard’s Piken a Praga, Barcelona, Madrid, … o també record el concert que férem amb el mateix grup a l’Havana, a Porto Cristo. El bar va quedar petit i a més, tots cantàvem les nostres cançons.

El pitjor moment fou anar a tocar en directe després que algú matés al meu ca d’un tir. En aquell moment, no en tenia gens de ganes. Un altre pitjor moment fou quan cinc minuts abans de sortir a l’escenari em digueren que el meu pare estava a l’UCI, ja que havia tingut un infart. Són moments en què el teu cap està a altres llocs, però és la teva feina i ho has de fer.

Quins són els teus pròxims projectes?

Projectes a curt termini, ara, el mes d’abril participem amb Big YuYu a un certamen internacional de blues. Som els representants d’Espanya i es fa a les Azores, és un molt bona oportunitat per nosaltres per a donar-nos a conèixer i també per a portar el blues mallorquí arreu del món.

A més, amb Big YuYu tenim previst gravar un nou disc i també prest en sortirà un amb Anegats. Amb tot, el que tinc ganes és de muntar algun projecte amb els meus amics músics on la màxima preocupació o ambició sigui la creació i experimentació musical, en lloc de pensar a fer concerts per guanyar duros.

Gràcies Esteve pel teu temps i que no s’aturi el renou de la bona musica.

Cati Amores

Esteve Huguet: “Avui en dia les cançons duren menys que uns xoquins d’estiu”
Valora aquest article
Advertisement
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *